A hores d’ara tots haureu sentit a parlar d’ugly design o feísmo (lletgisme en català). O si més no, l’haureu sabut detectar en el moment de posar-vos les mans al cap en veure una vestimenta, una obra d’art o un cartell realment espantosos.
Fa un temps que està de moda i al final, per molt horrorós que ens sembli, l’acabem acceptant o fins i tot ens atreu.
Aquesta lletjor podria menysprear-se etiquetant-la de cutre, kitsch o estrambòtica, però el que en realitat passa és que s’escapa de la cotilla del disseny nòrdic, sobri i elegant. El seu objectiu no és la perfecció, sinó tot el contrari: donar veu a l’anòmal, el tosc i el poc comercial, utilitzant mètodes i materials impensables.
Molts dissenyadors, cansats de les imatges excessivament netes i ordenades del segle XX, van caure en el desencantament que va apoderar-se del disseny durant els primers anys del segle XXI: el 2007 va aparèixer el New Ugly a Europa.
El New Ugly és un moviment eclèctic que reacciona davant els principis del denominat “bon disseny” (ordre, simplicitat, llegibilitat i proporció) utilitzant precisament els seus contraris. El lletgisme mostra una aparença d’imperfecció. Però darrere del pretext de no professionalitat, en realitat, s’amaga una reflexió sobre l’estètica del disseny.
Encara que pugui semblar contradictori, el lletgisme juga amb l’escassetat i l’abundància d’elements gràfics. Aquestes dues tendències extremes persegueixen la mateixa finalitat: la imperfecció i el to popular com a reivindicació davant la falta d’originalitat en el disseny gràfic actual.
Dins d’aquest estil New Ugly, podem destacar dues dissenyadores gràfiques: Anna Kulachek i Bendita Gloria.
Realment, és un exercici complicat el del lletgisme, perquè consisteix a dir: “Ho estic fent lleig a expressament, no és que jo manqui de gust estètic, al contrari”. El dissenyador lletgista ha de deixar certes pistes que permetin a l’espectador adonar-se que no està davant d’una ínfima qualitat, sinó tot el contrari.